I - La meva familia
Deien que vaig nàixer un quatre de desembre, a l'habitació on també va nàixer la meua mare, els seus germans, i els meus. Era la barraca dels Ferrer, nom pel qual es coneixía l'antiga casa dels meus avis a tota la pedania.
Jo sóc el menor de huit germans que queden vius dels deu que va tindre la meva mare. Mai vaig conèixer l'avi Miquel. Deien que va morir de pesta, tanmateix molta gent d'ací.
Quasi tota la gent que conec ha tingut familiars morts per l'enfermetat. Deien que no hi havia lloc per a tots els morts a l'Ermita dels Sants de Sueca, i enviaven carros plens de cossos al cementiri de Silla amb baixells, a Russafa, o inclús al nou cementiri de València. Deien que quasi tots anàren de processó resant amb els Mercedaris. Déu els va escoltar.
La meua mare i l'oncle Pere, van ser els únics que sobrevixqueren de 7 germans. I es van criar amb l'oncle-avi Joan, que no tenia fills. Era peixcador de l'Albufera, com abans havien segut el seus avantpassats. Aquella tradició la continuaren els meus germans majors Guillem, Martí, i Sunyer.
Jo vivia amb la meua mare, dues germanes, Montserrat i Maria, els meus germans Guillem i Blasco, dos gossos, i unes gallines, a la barraca que havia estat dels meus avis paterns, vora una sèquia de l'Albufera. La barraca no era massa gran, els xicons dormíem en una habitació o al tossalet, i les xiques i la mare en dues habitacions.
Montserrat era molt bona, molt religiosa, deia que el Senyor la cridava, i pensava anar-se al convent de les Dominiques de Xàtiva. Maria era dos anys major que jo, encara menuda, sempre ajudava a Montse i a la mare. Guillem, que era el germà major, quasi no veia, però tenia molt fort caràcter, deien que com el pare.
Guillem sempre anava amb algú germà, i els ajudava en la pesca, amb els animals, o en la compra venta al mercat. Sempre portava menjar. Era l'home de la casa. Per últim, Blasco, només estava alguns festius, estudiava medecina a València, i deia que quan treballi estalviria suficients diners, per comprar-nos unes terres més a prop de València.
Recorde molt poc del meu pare, sempre queixant-se dels diners als sopars. Habia estat barquer, trasportant gent per l'Albufera. Va enfermar amb febres i suors, i morí quan jo tenía 3 anys. Deien que de paludisme.
A casa sempre hi havia vi, ous, i peix, i quasi sempre pà, i fruites. Els diumenges o festius sempre anàvem a l'Ermita del Palmar, a on oficiava la missa un capellà que vivia a Albal, i que, deia el meu germà Martí, pagava molt bé cada vegada que li trasportava per l'Albufera. Després ens reuníem tota la familia per a menjar a casa d'algun germà o a la taverna del poble.
Els millors records els tinc jugant a l'amagatall amb els germans, cosins i veïns mentre els majors preparaven una paella per a menjar. Ens amagàvem als juncs, als corrals, a les barques, ... També jugàvem a la fava, el barajo, a peixcar en alguna a séquia, o espantar les gallines, porcs i burros del corral de l'oncle Pere, ... Les xiques jugaven a altres coses, deien que èrem molt brutos. Ah, i amb sort provava un dolç dels que feia la tia Empar.
Quatre dies per setmana Guillem i Martí ens portaven a mi i a Maria a l'escola del Palmar, ens aixecàvem amb els crits del gall, i anàvem contra corrent de la sèquia fins el Palmar, prop l'Albufera. Maria anava a la classe de xiques i jo de xics. El mestre donava por, sempre cridant, i castigant amb la regla. Jo volia ésser com Albert, - el marit de la meua germana Meritxell, que servia a l'Ordre de Montesa -, tenir un cavall i atrapar els bandits.
Es contàven històries dels guardes que vigilàven les costes dels pirates, de cavallers que havíen lluitat en exèrcits i en galeons, de persones posseïdes pel dimoni que cridaven rabiosos, de llops, o de bandits que assaltaven els camins i alguns pobles, ... De totes les històries, les que més m'agradaven eren les que deien dels tresors i paradisos molt molt lluny, a l'altra part del món, i tots els monstres que havien de vèncer per a arrivar a aquelles terres.
II - El principi del fi
No se m'oblidarà aquell dia. Era un dissabte d'estiu, i, després de quatre jornades de viatge, tornàvem Guillem, Sunyer, un veí que li deien Ferrandis, i jo, de vendre peix i mercaderies al mercat de Cullera, i de comprar carn, formatge, fruita, vi, espardenyes, teles, fils per a fer xarxes,... Anàvem en un vaixell que havíem arrendat al vell Carxop, un antic capità que s'havia retirat i es va casar amb la viuda del posader. Era un treball per a ells, que no tenien fills i ens contractaven de tant en tant per a portar mercaderies a la pedania.
La mar estava calmada, estàvem a prop de la sèquia on vivíen els Carxop quan començàrem a escoltar explosions i lladrucs, i vam veure lluny al nord uns baixells aturats prop la costa, no semblaven de València, pot ser eren d'altres terres de la Corona.
Començàrem a sentir una olor molt forta a cremat, i s'escoltaven crits i trets. Arribàrem a l'embarcador darrede de la posada, i vam cridar, pero ningú hi era. Amarràrem el vaixell, i, tement el pitxor, els meus germans i Ferrandis em van dir que m'amagara fins que tornessin. Van agafar unes navalles, les van amagar sota el pantaló, apretades pel cinturó, i s'acomiadaren.
Vaig obrir la tapa del celler, agafí una vela que vaig encendre, i vaixí per l'escala, tancant de nou la tapa. L'olor era molt fort. Vaig ser de quatre grapes i em dirigí fins a popa, darerre uns tonells de ví. Apaguí la llum, i escomencí a pregar.
Tot era fosc, no sé quant de temps havia estat dormit, els gossos havien deixat de lladrar, i jo començaba a notar un regust asquerós a la gola, tenia fam i ganes de vomitar, l'olor debia ésser insoportable. Quina hora era? On estaven tots? Què havia passat? No podia esperar més, debia anar a casa amb la mare.
Em va costar moure les cames, s'havien dormit. Poc a poc aní fins a l'escala, vaig posar l'orella a la tapa, no s'escoltava res especial. Obrí i eixí quasi reptant. La taberna estava tancada i no s'escoltaven els gossos. Eixí del baixell sense fer soroll, i aní a la quadra, no hi havien cavalls, això era molt estrany. S'escoltaren unes fortes explosions al lluny, i començaren de nou els lladrucs, això no acabava. Vaig decidir quedar-me allà fins el matí, aniria a casa de Meritxell que estava prop, segur el seu marit savia el que pasava.
La nit es va fer molt llarga, darrere d'una explosió, sonaven moltes més, acompanyades de trets esporàdics; això durà com a dues o tres hores, fins l'alba. Vaig començar a tremolar de por. Per què no hi havia ningú? Què estava passant? On estaven tots?
S'escoltaren cavalls i carruatges, van passar molt ràpidament, paréix que anaven al nord, de camí dels nous arrossars, o pot ser de les salines, ruta del Palmar. Després vingué la calma.
Em vaig alçar, no es veia a ningú. Correguí uns minuts fins a casa de Meritxell. M'havia semblat veure uns cossos a terra prop del camí, però no vaig parar. Això anava de mal en pitjor. Necessitava respirar, i una barca. La casa de Meritxell tenia la porta oberta i trencada, no hi eren; a prop, havien unes gallines picotejant. El seu gos tampoc estava.
III - Esperança
Correguí de nou fins a l'embarcader i agafí una xicoteta barca de fusta amb rems. Escomencí a remar de camí a casa. Estava vorejant una illa quan de sobte algú començà a cridar-me en castellà. No coneixía la veu. Em digué: "¡Eeeh Tuuú, muchaaacho! Rápido, ven a la orilla, ¡Rápido!".
M'apropí als juncs i amb la seua ajuda eixí de la barca, que es va quedar a la deriva.
Era un home alt i fort, d'uns quaranta o cinquanta anys, pell curtida, pèl negre i barba pronunciada. Tenia els ulls blaus i una veu greu. Vestia un tratge negre amb una creu roja a cada costat, portava capa, espasa d'uns sis palms, i unes botes de pell, pot ser de vou. Al veure les creus vaig saber que debia ser militar, però qui era? Per què la guardia no hi era?
Em va ordenar que li acompañara. Paréix que s'havia acomiadat del cavall al veure'm.
Pujà al seu cavall, i vaig seguir-li caminant. Em preguntà el meu nom, edat, d'on era i què estava fent. Després va callar, i seguírem de camí una gran barca amb vela, on havien dos homes més; ells vestien diferent, de segur eren de l'Ordre de Montesa.
Pujàrem a la barca, també el cavall amb l'ajuda d'aquells homes, i m'ordrenaren que remara també. Anàvem en direcció les salines. A l'horitzó es podien veure uns grans baixells, supose que els que havia vist el dia anterior a la mar.
Vaig decidir trencar el sil·lenci, i digué que era nebot d'Albert Carbonell, pot ser el coneixíen. Va funcionar, i el més gros digué: - Que eres nebot del Rajoles? Sí el conec. Ens avisà a temps. Estos pirates quasi arriben a València. Han fet molt mal. Tens sort que t'àjem trobat.
De cop començà a parlar el militar de negre: - Muchacho, soy el capitán Pellicer, y no sé cómo demonios te las has apañado para escapar durante estos días.
- Supongo que sabrás, que hace cuatro días llegaron una veintena de barcos corsarios a la costa del Saler. Estos endemoniados deben haber hundido nuestros mercantes de Mallorca. Creemos que eran más de cuatro mil. Y han secuestrado, robado y matado por toda la costa de la Albufera.
- Tu tío, que es responsable de esta parte de la costa nos avisó, pero no éramos suficientes. Estamos ahora luchando con militares de Valencia, Sueca, Silla y Moncada. Y están de camino refuerzos de Barcelona, Castellón, Vallada y Ademúz. Se cree el que rey va a dar orden de acabar con los piratas, así que vendrán refuerzos de las Españas. Gracias a Dios.
Vam veure de lluny els baixells a la costa, alguns en flames, hi havien molts, mai havia vist cap tan magestuós. A la vorera nord i sud es veien cavalls i militars, alguns amagats, no éren molts, i per mig camps, arbres, i cases, algunes en flames. A més, els gossos no deixaven de lladrar, i havien alguns cossos flotant. Els tirs s'escoltaven esporàdicament.
Per fí arrivàrem a la Rambla del Poio. Deixàrem el baixell al costat d'un cudol, i continuàrem a peu fins a Catarroja. Al poble hi havia molta gent, que quan ens van veure corregueren a preguntar-nos el que sabíem.
El capità va fer un tret a l'aire, i va dir que no ens molestèssin. I vam continuar fins que un soldat arrivà correguent i va entregar-li un sobre, que el capità obrí i llegí amb una mirada molt seria.
Anàrem després a la Plaça Major, i entràrem per una porta, al un costat de l'ajuntament. Havia només dos soldats més, i el capità els va dir que tenien noves ordres: reclutar tots els xiquets i xiquetes que trovaren i s'hagueren quedat òrfens, entre València, Torrent i Sueca.
En eixe moment totes les mirades es van dirigir cap a mi. El capità em va dir que no em separara d'ell.
IV - Recerca
Vaig estar uns dies vivint amb altres xicons a un edifici de les monjes, prop de Catarroja. Esperava tindre notícies de la mare i dels germans, estava melancòlic, i plorava de tristor. Açò era un malson, no podia asumir-ho. Suposava que tot tornaria a la normalitat.
Era de vesprada i estava jugant al pati quan una monja va demanar-me que li acompanyara. Caminàrem fins a la porta de l'edifici, que estava oberta, i vaig veure a Blasco, tenia la roba bruta i respiraba amb força.
- Blasco! Germà!
- Vicenç! Gràcies a déu que t'he trovat!
Corregí a abraçar-lo, i vaig començar a plorar.
- I la mare? I Guillem, Montserrat, el tio Pere, els germans i germanes? Estan bé? On estan?
Blasco em mirà fixament als ulls, estaba molt seriós.
- No els he trobat. A València, un company d'estudis es fill d'un militar, i va poder aconseguir informació d'on porten a la gent que troben a l'Albufera. He preguntat per tot arreu fins a trobar-te. Estàs bé? Eres el primer que trobo. Ara necessite permís per a que vingues amb mi. Hem de buscar els demés.
Blasco aconseguí el permís per a que jo deixara l'hospici. Em digué que quasi no tenia diners, i que havíem d'anar a peu. Arribàrem al camí reial i caminàrem cap al Portal de Sant Vicent.
Ens topavem amb carruatges, campesins, militars, estrangers, animals, ... Tot era un ida i tornada pel camí Reial. A les dues parts del camí había horta: flors, taronjers, llimes, cebes, verdures, ... però també canyars, jardins, camps de pastura, cases, ...
Mai havia estat en València, deien que hi ha ciutats encara més grans, però el que veia era majestuós. Els murs eren com dos pisos d'alts, i darrere es veien construccions encara més altes.
Estàvem prop del portal, habien uns murs als costats del camí y unes cases. El meu germà em va dir que li esperés que devia parlar amb algú.
Va eixir al cap d'una estona, i em digué que sabia on havien traslladat algunes persones. Pot ser trovariem algú.
Vam caminar per laberint de carrers de la ciutat, mai havia vist tants edificis. Arribàrem a un monestir, i preguntàrem, havia com unes quaranta persones rescatades, però no conexíem ningú.
V - Una nova i trista vida
Va ésser aleshores quan aquell home que ens va atendre, amb tratge també militar, ens digué que pot ser els germans estaven ajudant en la lluita contra els pirates, per que s'havia ordenat que tots els campesins sans varons de mens de vint-i-cinc anys havíen d'ajudar, també en la reconstrucció. I que les germanes i la mare podien estar ocultes en alguna casa.
Li vam donar les gràcies, i ens vam encaminar a l'entrada. Estàvem eixint, quan va dir:
- Quina edad teniu? I on esteu vivint vosaltres?
Blasco li contà que estava estudiant, i s'allotjava a casa d'una tia a la ciutat, on anàvem ara els dos.
Paréix que les nostres pobres i brutes robes ens delataven, i que aquell home no es va creure la mentida. Ens digué que ara s'estaven reclutant mossos i xics per a servir a les noves naus que venien de Barcelona i Cadis. Era obligatori en temps de guerra servir a l'exèrcit.
Decidírem començar a còrrer, i ens endinsàrem per uns carrers estrets, continuàrem fins que el meu germà es parà a saludar a un home que caminaba. Vaig seguir-li. Paréix que era un mestre seu.
En eixe moment vaig notar un cop al cap, i vaig caure a terra. Era aquell senyor que ens havia seguit.
- Que siga l'última vegada que algú es burla del Caballer Sans de la Llosa! Vosaltres pillos, aniréu a servir a les naus!
Va ésser l'últim que vaig escoltar abans de desmaiar.
El lloc era fred i fosc, estava il·luminat per una llum d'oli al corridor darrere de la reixa. Estava a soles, amb les mans i peus atats amb cadenes. Algú havia deixat un troç de pà amb formate, i un got de vi. Tenía un fortíssim dolor al cap.
On estava? I Blasco?
Passava el temps sentat a terra, paréix que havia més gent, però cada vegada que preguntava o parlava, algú cridaba: A callar! I es produïa un soroll estrepitós que retrunyia amb el ressò del lloc. No deixava de pensar en la familia, en com sortiria d'aquell lloc, en que tot era un mal son, ...
Em vaig despertar amb el soroll d'unes claus obrint la reixa. Era un home major prim i pàlid.
- Levanta, has tenido suerte, servirás en la nueva galera que ha llegado de Cádiz.
Vaig tratar de còrrer però quasi no tenia forces. Aní per un corredor fins un pati on hi havia cinc pressos més com jo. Ens preguntaven unes dades que anotaven, i ens donaven roba. Després havíem d'anar a uns banys, i després a un menjador.
Aparegué un home, i comencà a donar un discurs de la lluita contra els pirates, de que érem víctimes i havíem de vèncer'ls per a que no tornara a succeir allò. Després, ens van preguntar els noms i debíen jurar que combatiríem els pirates.
Ja fóra del edifici vaig adivinar que estava en un port, no el coneixía. Pujàrem a un gran baixell. Jo miraba l'horitzó, semblava que estava prop de València. Sota, persones ens animaven i aplaudien.
Una vegada en coberta, es presentà el capità i personal del baixell, i ens van assignar una tasca.
Jo ajudaria a emmagatzemar les provisions al celler, i a les tasques que ordenessi el cuiner.
Per a quan puguí pujar a coberta, tot l'horitzó era una línia recta que separava la mar del cel.
...........................................
Això fa molt, molt de temps. No he tornat a casa des de llavors. No sé res de la família.
FI
P.P.B. (23-30 de Novembre de 2017)
No hay comentarios:
Publicar un comentario